La merla blanca

«La merla blanca» és una novel·la policíaca de lectura àgil, construïda amb capítols curts en forma de dietari personal del protagonista, el policia Arnau Feliu. La trama avança i es complica a mesura que l’agent indaga la connexió entre diverses morts aparentment accidentals i inconnexes, a força de fer les preguntes adequades i emetre hipòtesis que es descarten o es confirmen, però també gràcies a la intuïció i a alguna feliç casualitat. Potser el major encert de l’obra és que la intriga es manté en tot moment (i per tant, també l’atenció lectora) i que tots els caps solts tenen sentit al final. En definitiva, una història ben construïda que es resol de manera original. Pel que fa als personatges, potser es troba a faltar més profunditat en el treball descriptiu i la psicologia (d’alguns sabem molt pocs detalls, altres es mostren com a malvats arquetípics), però complixen adequadament la seua funció en la trama. Com a segona i última crítica, diria que el to moralitzant es fa, a vegades, prescindible. Amb tot, «La merla blanca» és un digne exercici de novel·la policíaca, que aconseguix enganxar el lector, i podem dir que Arnau Feliu recorda una mena de comissari Montalbano o un detectiu Colombo de latituds valencianes meridionals. Per últim, cal assenyalar que el model lingüístic del text, pròxim al valencià real, palesa la intenció de Juli Martínez Amorós (en línia amb la d’altres autors valencians actuals com ara Rafa Lahuerta) de normalitzar sense complexos formes valencianes injustament bandejades en la nostra literatura de les darreres dècades. Això fa que el lector se senta còmode i identificat amb un text indiscutiblement valencià.