El grau de violència sense parangó que va acompanyar la desintegració de Iugoslàvia només es pot explicar si considerem adequadament tant els factors externs com els interns. Com més mixtes, assimilades i indistingibles eren les poblacions que calia “separar”, més sistemàtic, incessant i cínic havia de resultar l’ús de la coacció. Això dóna compte de per què els nivells més alts de violència “interètnica” van tenir lloc a Bòsnia. Occident va reaccionar d’acord amb la hipòtesi de la similitud/diferència: quan deixaren anar les primeres bombes sobre terra eslovena, els indiferents líders internacionals i una opinió pública desconeixedora dels fets van desviar la mirada lluny de la tragèdia, o bé es van veure passar els esdeveniments posteriors de braços plegats. Quan es va engegar la neteja ètnica a Croàcia, alguns països, sobretot Alemanya, començaren, amb retard, a exercir una pressió forta sobre Belgrad per tal d’aturar la marxa envers el caos. Els acords de Dayton, precedits pels primers atacs aeris “demostratius” contra objectius serbis restringits, només es van assolir ateses les fortes pressions dels Estats Units i tot i l’oposició constant del Regne Unit i França. A la fi, quan les primeres imatges dels refugiats amb mocadors al cap procedents de Kosovo van colpejar els mitjans de comunicació, una nova commoció humanitària es va afegir al cúmul de vuit anys de patiments. Si Iugoslàvia havia concedit tants drets a les seues repúbliques i províncies, aleshores, per què es va desintegrar la federació? Que no se'n van aplacar i acontentar del tot els pobles constituents amb els drets que havien obtingut o que se'ls havia atorgat?